Crítica
Una pel·lícula patriota que té com a argument l’atemptat contra el president dels Estats Units que té lloc a Espanya. La tasca dels seus guardaespatlles, un en concret, l’agent Borrows (Dennis Quaid) és mantenir en vida al cap d’Estat. Actes heroics d’un guardespatlles que va sentir la mort molt un a prop i que ha de tornar a recuperar la seguretat en si mateix per poder protegir al president.
El film compta amb la participació de actors de la talla de Forest Whitaker, que interpreta a un turista americà, o Mathew Fox, Jack a la sèrie Perdidos, amb el paper d'un guardaespatlles sospitós. Curiosa la fugaç aparició de Eduardo Noriega que és un policia espanyol i el cap de turc de l'operació. La cinta s’aguanta una mica més per el seu repertori d’actors tot i que a EUA ha tingut un gran èxit en taquilla.
L’audiovisual té una manera molt diferent de narrar la història, d’una forma no lineal, doncs es tracta dels mateixos fets, vistos des de 8 punts de vista diferents, els de cadascun dels personatges que intervenen al film que van encaixant com en un puzle. Cada punt de vista s’explica des de les 12 del migdia. Un cop vist aquest es rebobinen els fets y es torna a la mateixa hora per continuar amb el següent. Cada cop que s’explica una història des d’un personatge diferent es van descobrint coses noves i resolvent incògnites que l’espectador no sabia. Es cert, però, que el format de la pel·lícula no va agradar a la gent del cinema, on cada cop que es rebobinaven les imatges i tornàvem al punt inicial, la gent rondinava.
Les altres carències de la pel·lícula són per una banda les espectaculars persecucions pels carrers de Salamanca acabant sense una rascada i gairebé el cotxe intacte després de les topades. Típical made in USA.
Una de les coses que em van sorprendre i alhora em va decepcionar va ser la representació d’Espanya a la pel·lícula. El film es va rodar a Mèxic, gràcies a un decorat que simulava la tant coneguda plaça Major de Salamanca, i no és això el que m’indigna, sinó que tota la gent que feia de públic, es a dir, els extres eren tots d’origen sud-americà cosa que qualsevol espanyol pot notar que ni la roba, ni les faccions s’ajustaven a la realitat. Els uniformes de la policia o les ambulàncies tampoc eren gaire realistes. No entenc perquè aquesta deficiència en la documentació dels audiovisuals americans. La supremacia de Hollywood no és tant evident com semblava, doncs, és increïble que tinguin aquestes carències. Cal dir que potser no és tant exagerat com en la pel·lícula M-II: Misión Imposible II, on la fantàstica producció va barrejar festivitats espanyoles com les falles i les falleres de València i les processions de setmana santa d’Andalusia. ¿Quin va ser el resultat d’això? Una festa on es cremen coses per venerar als sants, explicat amb sorpresa des de les paraules de Anthony Hoppkins en un dels diàlegs: “Estas fiestas son un fastidio. Honrar a los santos quemando cosas”.
Una pel·lícula patriota que té com a argument l’atemptat contra el president dels Estats Units que té lloc a Espanya. La tasca dels seus guardaespatlles, un en concret, l’agent Borrows (Dennis Quaid) és mantenir en vida al cap d’Estat. Actes heroics d’un guardespatlles que va sentir la mort molt un a prop i que ha de tornar a recuperar la seguretat en si mateix per poder protegir al president.
El film compta amb la participació de actors de la talla de Forest Whitaker, que interpreta a un turista americà, o Mathew Fox, Jack a la sèrie Perdidos, amb el paper d'un guardaespatlles sospitós. Curiosa la fugaç aparició de Eduardo Noriega que és un policia espanyol i el cap de turc de l'operació. La cinta s’aguanta una mica més per el seu repertori d’actors tot i que a EUA ha tingut un gran èxit en taquilla.
L’audiovisual té una manera molt diferent de narrar la història, d’una forma no lineal, doncs es tracta dels mateixos fets, vistos des de 8 punts de vista diferents, els de cadascun dels personatges que intervenen al film que van encaixant com en un puzle. Cada punt de vista s’explica des de les 12 del migdia. Un cop vist aquest es rebobinen els fets y es torna a la mateixa hora per continuar amb el següent. Cada cop que s’explica una història des d’un personatge diferent es van descobrint coses noves i resolvent incògnites que l’espectador no sabia. Es cert, però, que el format de la pel·lícula no va agradar a la gent del cinema, on cada cop que es rebobinaven les imatges i tornàvem al punt inicial, la gent rondinava.
Les altres carències de la pel·lícula són per una banda les espectaculars persecucions pels carrers de Salamanca acabant sense una rascada i gairebé el cotxe intacte després de les topades. Típical made in USA.
Una de les coses que em van sorprendre i alhora em va decepcionar va ser la representació d’Espanya a la pel·lícula. El film es va rodar a Mèxic, gràcies a un decorat que simulava la tant coneguda plaça Major de Salamanca, i no és això el que m’indigna, sinó que tota la gent que feia de públic, es a dir, els extres eren tots d’origen sud-americà cosa que qualsevol espanyol pot notar que ni la roba, ni les faccions s’ajustaven a la realitat. Els uniformes de la policia o les ambulàncies tampoc eren gaire realistes. No entenc perquè aquesta deficiència en la documentació dels audiovisuals americans. La supremacia de Hollywood no és tant evident com semblava, doncs, és increïble que tinguin aquestes carències. Cal dir que potser no és tant exagerat com en la pel·lícula M-II: Misión Imposible II, on la fantàstica producció va barrejar festivitats espanyoles com les falles i les falleres de València i les processions de setmana santa d’Andalusia. ¿Quin va ser el resultat d’això? Una festa on es cremen coses per venerar als sants, explicat amb sorpresa des de les paraules de Anthony Hoppkins en un dels diàlegs: “Estas fiestas son un fastidio. Honrar a los santos quemando cosas”.
En fi, una pel·lícula per passar l’estona, amb acció. A Nessa Sáralondë li donem ** estrelles.
No hay comentarios:
Publicar un comentario